Contingut amb IA que no sona a robot

Es reconeix a la primera. No per una paraula concreta, sinó per un conjunt de tics: frases de la mateixa llargada, paràgrafs simètrics, adjectius de farciment, i aquesta mania d’anunciar el que dirà abans de dir-ho.

El lector no pensa «això ho ha escrit una màquina». Pensa «això no m’està dient res» i marxa. L’efecte sobre la teva marca és pitjor que no publicar.

Per què passa

Un model de llenguatge produeix el més probable. Això, aplicat a l’escriptura, dona el text mitjà d’internet: correcte, ordenat i sense res a dins.

El que fa que un text valgui la pena és just l’improbable. Una dada que només tens tu. Una opinió que es mulla. Un exemple concret d’un client concret. Res d’això és al model, perquè no és enlloc: és al teu cap i a la teva experiència.

El que sí que aporta

Amb això clar, la IA fa bé tres coses.

Estructurar. Convertir trenta notes soltes en un guió ordenat. Aquí és ràpida i no hi ha risc: l’estructura no és el que dona personalitat.

Aixecar el primer esborrany. Partir d’una pàgina en blanc és el que més frena la gent. Partir d’un esborrany dolent és molt més portador, perquè corregir és més fàcil que crear.

Adaptar formats. Un article que ja existeix convertit en guió de vídeo, en publicació per a xarxes o en correu. El contingut ja està pensat; canvia l’envàs.

El que no delega mai

L’opinió. Si el text no diu res que algú pogués discutir, no diu res.

Les dades pròpies. «Els negocis que treballen el SEO local milloren la seva visibilitat» no val res. «Dels projectes que portem, els que ordenen la seva fitxa de Google noten canvis el primer mes» sí, perquè ningú més ho pot escriure.

El final. L’últim pas sempre el fa una persona: treure el que sobra, ficar el que falta i comprovar que sona a tu.

Una prova ràpida

Llegeix el teu text i pregunta’t: podria haver-lo publicat la teva competència sense canviar-hi una coma?

Si la resposta és sí, no serveix. Tant se val qui l’hagi escrit.

I respecte a Google

Google no penalitza fer servir IA. Ho ha dit de forma explícita. El que sí que penalitza, des del març del 2024, és el contingut produït en massa sense aportar res, i la seva política de scaled content abuse apunta exactament a això.

La detecció no va per si ho va escriure una màquina. Va pel patró: molt volum, publicat de cop, genèric, sense experiència al darrere. Un blog amb dos articles bons al mes rendeix més que un amb cinquanta de buits, i a més no s’hi juga el domini.

És la conversa que tenim amb gairebé tots els clients que arriben preguntant per «generar contingut amb IA». L’eina ajuda; el criteri continua costant el mateix.

Un mètode que funciona

L’ordre importa més que l’eina.

Primer, la idea i la postura. Abans d’escriure una línia cal saber què es defensa. Si l’article no té una posició, no hi ha res a redactar: cal omplir, i omplir és el que es nota.

Després, la matèria primera pròpia. Dades dels teus projectes, coses que diuen els teus clients, errors que has vist repetir-se. Mitja hora de notes soltes val més que qualsevol prompt elaborat.

Llavors sí, l’esborrany assistit. Amb la idea i les notes sobre la taula, la IA ordena i redacta un primer passi decent en minuts.

I al final, la mà. Treure els adjectius que no aporten, trencar el ritme quan totes les frases mesuren igual, substituir el genèric pel concret, i llegir-ho en veu alta. El que sona estrany en veu alta, està mal escrit.

Sobre el volum

Hi ha una temptació evident: si escriure costa menys, escrivim molt més.

Els números diuen una altra cosa. Un blog que publica dos articles bons al mes acumula autoritat; un que en publica vint de genèrics gasta rastreig de Google, dilueix la rellevància entre pàgines que competeixen entre elles i, en el pitjor cas, s’emporta un ajust de qualitat que afecta el domini sencer.

El volum només funciona si cada peça aguanta sola. I això, ara com ara, continua requerint que algú pensi.

Com es nota que ho va escriure una màquina

Hi ha senyals que un lector detecta sense saber que les detecta, i val la pena conèixer-les per treure-les.

Tots els paràgrafs mesuren el mateix. Un text escrit per una persona té frases curtes de cop, incisos, paràgrafs d’una línia. La uniformitat és el primer que delata.

No hi ha cap exemple concret. Els models generalitzen: parlen d’«una empresa» i de «resultats notables». Un text humà diu quina empresa, quin resultat i en quant temps.

Ningú té una opinió. Els textos generats eviten mullar-se: presenten avantatges i inconvenients i no trien. Qui escriu des del seu ofici tria, i de vegades diu que una cosa no val la pena.

Tanca sempre igual. Un paràgraf de resum entusiasta amb una crida a l’acció. És reconeixible a cent metres.

Corregir aquestes quatre coses converteix un esborrany acceptable en una cosa publicable. És mitja hora de feina per text, i és exactament la mitja hora que separa un blog que aporta d’un que omple.

Què li demanem a un text abans de publicar-lo

Tres preguntes. Diu alguna cosa que no diria qualsevol competidor? Hi ha almenys una dada o un cas que només puguem conèixer nosaltres? S’entén sense haver llegit res més?

Si alguna resposta és no, es reescriu. I si després de reescriure continua sense passar les tres, es descarta: publicar un text que no aporta ocupa el lloc d’un que sí.

Si prefereixes que aquesta part la porti algú, ens encarreguem del contingut amb la IA on suma i una persona on cal.